lunes, 25 de abril de 2011

Actualització sorpresa... amb regust de despedida

Això s'acaba.

Durant les darreres setmanes no he escrit res com a acte de protesta contra el meu portàtil, que ha decidit que el disc dur s'havia de trencar. Tot perquè vaig mirar d'endollar a cegues el ratolí i li va donar per encaixar (és un port USB) a l'inrevés... el curtcircuit subsegüent s'ha carregat el disc dur. Ara he de viure d'un cutre Ubuntu Live CD que em permet tirar de memòria RAM.

Aquestes setmanes no he viscut gaires eròtiques aventures. Més aviat ha estat un període de consagració i acceptació de tot el que m'havia anat sorprenent i ja us havia comentat a les primeres entregues d'aquesta sèrie de baix pressupost. Poc a poc vas descobrint que et coneixes la ciutat i fins i tot em vaig sorprendre a mi mateix amb la sensació de que havia de 'marxar de casa' per anar cap al Prat d'aquí no res... El parc d'allà darrere que està molt bé per la tarda, el lidl que tanca a les 22h, la parada de metro que deixa una mica més lluny de casa però ofereix una tornada més bonica, la tenda de gelats artesanals, el bar de les caipirinhes...  Et vas coneixent el lloc i al final gairebé sembla no tenir sentit que és possible que ja no hagis de necessitar mai més aquests petits detalls que semblen nimietats però són l'essència del dia a dia.
La fredor inicial - la fredor d'una ciutat desconeguda -, fredor de neu, fredor de glaç, s'ha vist substituida per una calidesa primaveral. El panorama dels carrers ara mateix és al·lucinant: pètals roses o blancs on abans hi havia branques esquelètiques, gespa d'un verd claríssim esquitxada de flors grogues i blanques on abans hi havia quatre herbots marronosos i moribunds... Hamburg es vesteix de gala per celebrar la primavera i començar el viatge cap a l'estiu; però jo he de marxar.

Moltes coses s'han fet i s'han desfet en aquests tres mesos. Sóc més jo que abans, més jo que mai. Més curtit i més pendejo. Hi havia deures que m'havia autoimposat i no he complert (com els d'alemany... glups) i hi havia coses que no m'esperava que passessin (lògicament) i n'he après bastant.

No és l'última actualització però gairebé. 

viernes, 11 de marzo de 2011

Glücklich falsch Geburtstag!

Vet'ho aquí una vegada que un noi esbojarrat.... va decidir que volia un aniversari. I com que no en podia tenir un de veritat, se'n va inventar un de fals. Que era ahir, 11 de març. I amb quin èxit! Fora un fals aniversari amb eròtiques conseqüències!!! Els meus companys italians d'aquí, el Francesco i la Martina, tot i saber que era un fals aniversari han decidit convidar-me a sopar (tagliatelle amb ragú (ragú és el que els ignorants anomenem salsa bolognesa))  i de pas m'han fet un regalet..... 'Ein erotischer Gedanke für jeden Tag', un pensament eròtic per cada dia.

OOOhhhh com en saben!!! Hi ha un pensament eròtic per cada dia de l'any (en alemany, que per definició sembla un idioma no-eròtic). Un exemple, pensament número 1:
Diese Kunst bietet uns
jeden Tag eine neue Übung,
mit der wir die kurze
Freude verlängern können.

Claude Binet (Französischer Dichter, 1553-1600)

Vindria a ser algo així com:
Aquest art ens ofereix
una nova pràctica cada dia,
amb el qual les breus
alegries podem allargar.

En fi... quin èxit! Serà qüestió de tindre falsos aniversaris més sovint!!

En fi... com a agraïment posaré una cançó italiana que m'agrada molt. És algo així com un cant regional. Que en tenim nosaltres potser de tan alegres?

martes, 1 de marzo de 2011

Keine Zeit!!!

Sembla mentida però costa trobar un momentet per escriure!!

Avui us vull tornar a parlar de la vessant més gastronòmica de la meva estança teutònica. El dissabte passat vaig sortir de fiestaca, i bé, sobre això no cal donar detalls perquè ja sabeu com va (el que potser no us esperaríeu és escoltar 'papichulo' aquí). Total, a les 6 del matí què fan els hamburguesos i hamburgueses? Se'n van al llit? No, no se'n van al llit. Van a una xurreria? Quasi!! Però no, perquè aquí no n'hi ha. Els hamburguesos i hamburgueses se'n van al Fischmarkt, el mercat del peix.
És l'hora que és però està ple de gent, i no precisament venent peixos. Samarretes (la més popular la de Bud Spencer), xuminades vàries i alguna cosa per menjar (fruita, pastisseria, etc.). Vamos, un mercadillo en tota regla: una mena d'after mercantil pels que pensen que la nit encara no ha acabat i hi ha encara molt de peix per comprar. Jo, concretament, em vaig comprar un decebedor (insuls, vamos) entrepà de peix arrebossat (perquè malgrat tota l'oferta el més típic continua sent comprar peix) amb una salsa amb gust de maionesa amb algunes herbetes. Més endavant, però, vaig descobrir una mena de hall on fan concerts i històries fins ben entrat el matí. Un must see de Hamburg, aquest mercat.

La següent cosa alemanya que he menjat és arròs amb llet. Que l'arròs amb llet no és alemany? L'arròs amb llet com a plat principal del dinar, i no per postres, és molt alemany. Es veu que és una venerable tradició suïssa, que he decidit compartir amb certes persones del meu grup. Tot i que al meu paladar li ha semblat estrany i protestava mentre menjava, això s'ha quedat curt en comparació al mal de panxa que he tingut les següents dures hores.... i és que m'han fotut un bol amb uns 400 g d'arròs... ale, com que deu ser barato fotem-ne mig kilo. No m'ho he acabat, però igualment han sigut uns moments difícils. A més el servien amb una mena de confit de prunes o una cosa per l'estil... massa dolç per mi, no gràcies.
També hi havia avui a la cantina paella.... suposo que li deien així perquè l'arròs era groc. Però dir-li paella a un arròs groc submergit en un líquid que tenia tota la pinta de ser aigua bruta és jugar amb els meus sentiments.

Com que en trobo en territorio comanche pel que fa a tot el que té a veure amb el menjar, he decidit intentar una cosa. I encara que la intenció era bona, he estat més a prop del sacrilegi que no pas de l'èxit. Contempleu, el meu primer intent de fricandó!



Que no es veu res? Que es veu com groc? Ho se, i no penso fer res per arreglar-ho. Ale.

La qüestió és que a part de falta de talent i d'experiència, el bon Petri no tenia mà de morter amb ho qual la picada que havia de dur el fricandó s'ha vist reduïda a trossos de fruïts secs i altres coses surant per entre la carn i els bolets....
I bueno, el  més terrible van ser les 3 hores que vaig trigar a fer-ho tot.... i l'hora que em va portar netejar una mena de capa de carbó que es va fer a la cassola. Mentre cuinava jo anava sentint una mena d'olor de cremat molt estranya, i no sabia què podia ser perquè que se't cremi una cosa que té tant de suc doncs ve a ser raro... però resulta que la farina que enfarinava la vedella ha decidit emigrar al font de la cassola per fer el que us he explicat, una capa de 2 mm de sucarramenta. En fi.... A partir d'ara quan la mama em faci fricandó m'ho miraré amb uns altres ulls, uns de més agraïts per ser exactes.

domingo, 13 de febrero de 2011

Der weisse Schnee

Ahir tornava cap a casa i va començar a ploure. Em vaig fixar en com la pluja anava esquitxant els cotxes i de sobte em vaig a donar que tots els cotxes tenien una mena de capa de pols per sobre.... llavors vaig ser conscient que el que em queia a sobre era neu! Digueu-me tonto però em vaig emocionar molt perquè no recordo cap altra vegada que anés pel carrer i comencés a nevar de sobte. Així que anava tot content fent saltets, agafant miquetes de neu i tirant-les contra les faroles... la gent em mirava com si fos un nen... els nens em miraven com si fos retrassat.


Aquí tenen invents culinaris molt extravagants. Si en alguna cosa ens posem d'acord tots els estrangers sobre Alemanya és en el que fa a aquestes delicatessen germàniques: no valen res. Jo les estic classificant per colors. De moment ja tinc ben identificades la yellow thing i la red thing. 
La yellow thing és una mena de pasta que venen amb el mateix tipus d'envoltori amb el que es sol vendre la pasta de dents. En la seva textura recorda de fet a la pasta de dents, però quan alegrement un innocent estranger se'n fica una miqueta a la boca descobreix que el gust recorda desgraciadament moltíssim al wasabi japonés. 
La red thing és una mena de delícia d'origen turc: una espècie de gelatina vermellosa molt rígida amb tot de fruits secs per dins. Quan la mossegues descobreixes que quan de vegades en el passat has dit les paraules 'massa dolç' en realitat no podies estar parlant seriosament. Em vaig comprar 150 g d'aquesta cosa (3€) per berenar i vaig decidir regalar-ne 125 als italians que venien amb mi.

El que us he posat a la foto de més amunt és el que es pot veure des de la finestra de la meva habitació. Dóna al carrer i com veieu les vistes no estan malament, és un carrer normalet dins d'un barri normalet. La que us poso a continuació vindria  a ser el pati interior del meu edifici. Vosaltres no ho podeu sentir però ara mateix està ple de nens jugant a la neu i se sent com riuen tota l'estona, donen ganes de cantar cançons de Nadal.



També us volia ensenyar una ampolla de vi molt especial: l'altre dia el bueno de'n Petri em va convidar a beure una mica de vi amb ell. A part de que ens vam polir l'ampolla entre els dos, he de dir que era un vi blanc del seu poble natal i era molt bo. Em va cridar l'atenció especialment el fet de que el tap fos de vidre, cosa que no havia vist mai.


Em va estar ensenyat una mena de carpeta enorme en la que guardava dibuixos que ell mateix havia fet: va viatjar per tota Catalunya buscant art romànic i llocs pintorescos i fent-ne dibuixos (és arquitecte) durant els vuitanta i els noranta. Besalú, Cardona, Tarragona, Barcelona.... algun més i mil poblets petits que no coneixia. Aquest bon home s'ha patejat cada racó d'Europa de nord a sud i d'est a oest.

Com podeu observar a la foto, són les 12 del migdia però encara vaig amb pijama: com ha de ser!

Moltes gràcies pels vostres comentaris!! Em poso molt content quan algú em posa el que sigui!

martes, 8 de febrero de 2011

I de casa nostra, la millor caspa

Difícilment deixaré mai de sorprendre'm en aquesta ciutat. Sembla que la globalització ho havia d'homogenitzar tot i potser amb el temps ho acabarà fent, però ara per ara... hi ha tot de petits detalls que em deixen amb la boca oberta.

Per exemple, a casa tenim el costum de pensar que la T-10 és un timo i que els preus dels autobusos són desorbitats, però aquí estic pagant a 1.80 el viatge senzill per un camí de deu minuts (dues parades més enllà ja costa 2.80. Aquí li has de dir al conductor on vas per a que et cobri) i la T-mes em penso que costa 50 euros si no vaig errat... si ho estic és que costa més de 90!!! He de mirar les zones i tal.

Després estan els vàters alemanys, que penso que estan passats de moda però encara es veuen, en el que hi ha una mena de foradet per tal d'emmagatzemar el més.... diguem.... substanciós que se li pot aportar a un lavabo. Ecs.

Avui m'he quedat amb dos pams de nas quan, després d'una conferència, el moderador ha fet el típic 'agraïm al conferenciant' i mentre jo estava començant a aplaudir de manera totalment sincronitzada i interioritzada s'han posat a donar cops amb els artells a la taula (els artells són els nudillos, i sí, ho he buscat ara a internet). Com qui pica una porta. Jo he mirat a l'ucraïnès del costat que també es nou (el meu company de despatx i involuntari oracle per tot el que es refereix a Linux, en Zoltan) i m'ha fet un 'no' amb el cap com dient 'tooodos locos'.

Quina va ser també la meva sorpresa quan vaig descobrir que si volia menjar fruites i verdures hauria de ser a costa de deixar-m'hi una pasta. Els pebrots, les taronges,... tot caríssim!! més de dos euros em costen dos pebrots dels collons (capteu la redundància?) i tres taronges algo així també... qui ho havia de dir. El que em salva el dia és que hi ha vins de la rioja dolentets a preus desorbitadets (2 euros per un vi de sobretaula malote) que encara em salven els sopars. Aquí ho fàcil és alimentar-se a base de Wurst, és a dir, salsitxes. Intento per tots els mitjans no caure en la tentació.... són tan barates i te les pots menjar tan crues.... però la veritat és que tot té un límit. L'altre dia vaig cometre l'error de pensar que si comprava el peix més barat del món podia ser també el millor... va resultar que mig kilo de peix congelat per 4 euros era massa maco per ser veritat, i vaig acabar amb una mena de filet mig destrossat - mig enganxat a la paella que no feia gust de res per sopar. Ara a veure qui té collons de gastar el que queda un altre dia. Res, aquí vas a base de salsitxes, patates i cervesa. Això sí: menú universitari menys de 3 euros, i al DESY (on jo estic fent l'estada) per menys de 5....

Bueno us deixo el detall gràfic que dóna nom a l'entrada: no vaig poder evitar comprar aquesta ampolla de vi després d'estar rient durant un quart d'hora al supermercat. La gent em mirava com si fos boig, encara no se si és perquè ho estava o perquè ells no ho havien pillat.


Al darrere:
BARCELIÑO,

Benvinguts a Barcelona!
That's how Catalans say Welcome to Barcelona, the home of Barceliño. The wine is typical of the Catalan lifestyle, well balanced yet with a real sense of fun. In our winery, around 40 km southwest of the Catalan capital, we age the wine a minimum of 3 monts in American oak. It goes well with meat, pasta or cheese, but of course it is perfect for a Catalan evening with lots of tasty tapas.

Ja ho veieu, el típic vi de Barcelona.

domingo, 6 de febrero de 2011

Mis viejos huesos

Ja tinc un lloc on dormir, és on deixo reposar cada nit mis viejos huesos.

Visc a un entranyable carrer dins un entranyable barri anomenat Ottensen. El carrer sóc incapaç de recordar-lo més enllà de dos segons, però el número és el 14 que és un número excel·lent. Té la seva gràcia perquè les dues úniques persones que conec que han buscat pis recentment també han anat a parar al número 14, però d'un altre carrer.

Visc amb un home gran que es diu Petri, a casa seva. Es dedica a enviar fax tot el dia i va amb un monopatí. No, no és veritat, evidentment. És arquitecte i bàsicament toca la viola sempre que pot perquè li encanta, suposo. Jo estic a una habitació de la casa que és força gran i maca (Foto al canto). Compartim tota la resta d'espais i per practicar el meu alemany, sí, parlem sempre en anglès.



La vida aquí és de moment força entretinguda perquè tot el que faig és nou: vaig al nou supermercat, compro la nova carn, agafo el nou autobús, parlo amb els nous companys de la feina, conec nova gent... suposo que en algun moment m'embargarà ni que sigui un mínim sentiment de rutina que, tot i que cansina, sempre té un punt de tranquil·litzadora.

Pues eso. Tinc la intenció els vinents dies d'anar-vos explicant cada innecessari detall del meu dia a dia, així que prepareu-vos, oh inexistent audiència.

domingo, 23 de enero de 2011

Habemus blog

Benvolguts i probablement inexistents incondicionals del meu blog,

esteu d'enhorabona: finalment m'he avorrit prou com per crear un blog.

En aquest espai virtual (finalment he esborrat l'acudit sobre orbitals perquè em feia vergonya) tinc la intenció d'escriure tota mena de peripècies i desventures vàries que em puguin succeir durant la meva estança a l'estranger i, per què no, les que vinguin a continuació.
Em comprometo a, en cas de no viure res que pugui interessar a ningú, escriure coses inventades o coses que li hagi passat a gent més carismàtica, de manera que en el cas de que algú perdi tres minuts de la seva vida en llegir una entrada meva la seva sensació d'haver perdut el temps de forma absolutament atroç sigui només moderada o fins i tot moderada - baixa (per exemple, no faré una entrada sobre barres de pa .(ara en penso fer una només per dur-me la contrària a mi mateix)).

En fi, etc, etc, bla bla, queda inaugurado este blog.